Els 40 i les meves curolles

És paradoxal que en aquests dies de confinament imposat, un se senti més lliure que mai. En una situació normal, quotidiana, vivim esclaus del rellotge i de les nostres obligacions, imposades pel món capitalista en el qual vivim, en un confinament ocult, amagat darrere d'una cortina de centenars d'ofertes d'entreteniment fàcil i artificial, dèspota, de plàstic. És paradoxal que en l'era de la informació, aquesta també estigui confinada, controlada per uns pocs que manegen el món al seu parer, utilitzant la por, la mentida, la desídia i altres ardits per a fer-nos viure la realitat que ells volen que visquem. És paradoxal que tancat a la meva casa, sense poder sortir al món exterior, amb temps per a la reflexió, analitzant amb esperit crític i ull clínic, la informació que ens arriba d'aquest món, a un li doni la sensació d'estar vivint la seva pròpia realitat.

L’ANY DE REINVENTAR-SE   L'any 2020 serà recordat per una maleïda pandèmia que ha fet que paraules com incertesa i improvisació agafin un protagonisme ben merescut. Dues paraules que, juntament amb resiliència, formen part del que és una prova d’ultrafons. Si a tot això ho barrejam amb una gran cullerada de solidaritat, unes gotes d’emoció i un pessic d’esforç, tenim la recepta adequada que defineix el que ha estat el repte solidari 150 km per un futur sense Alzheimer .   No record exactament quan va ser, però sí a on i com em va passar pel cap la idea del repte. Així, em vaig demanar: I per què no? La curolla es va despertar mentre corria per la muntanya, gaudint una de les moltes matinades en què solc sortir a entrenar abans que surti el sol. De la muntanya m’apassiona la tranquil·litat que hi trobo i la pau interior que em dona només sentir quelcom més que les meves trepitjades i els meus alens, oblidant per moments tots els problemes i compromisos que tenim a la...