Crònica del repte "150 km per un futur sense alzheimer "

L’ANY DE REINVENTAR-SE

 

L'any 2020 serà recordat per una maleïda pandèmia que ha fet que paraules com incertesa i improvisació agafin un protagonisme ben merescut. Dues paraules que, juntament amb resiliència, formen part del que és una prova d’ultrafons. Si a tot això ho barrejam amb una gran cullerada de solidaritat, unes gotes d’emoció i un pessic d’esforç, tenim la recepta adequada que defineix el que ha estat el repte solidari 150 km per un futur sense Alzheimer.

 

No record exactament quan va ser, però sí a on i com em va passar pel cap la idea del repte. Així, em vaig demanar: I per què no? La curolla es va despertar mentre corria per la muntanya, gaudint una de les moltes matinades en què solc sortir a entrenar abans que surti el sol. De la muntanya m’apassiona la tranquil·litat que hi trobo i la pau interior que em dona només sentir quelcom més que les meves trepitjades i els meus alens, oblidant per moments tots els problemes i compromisos que tenim a la vida real. És en aquests moments quan la meva ment es relaxa i somia poder fer milers d'aventures i petites curolles que, a primer cop d'ull, pareixen quasi impossibles.

 

De fet, aquest any 2020 era l'any en què m'havia proposat intentar complir un d'aquests somnis: acabar la carrera d’ultrafons Vall d'Aran by UTMB -un recorregut per les muntanyes del Pirineu català d'uns 160 km i 11.000 m de desnivell positiu acumulat- però, a causa de les circumstàncies actuals de la Covid19, la prova es va haver de cancel·lar, ajornant així aquesta curolla per una altra ocasió. I, com sol passar durant el transcurs d'una prova d'ultrafons, si vols sortir-ne victoriós, no et queda més remei que adaptar-te a les condicions del moment i fer ús dels recursos que un porta dins la motxilla.

 

El repte esportiu que em vaig proposar consistia en intentar completar 20 voltes sense aturar en un recorregut circular d’uns 7,5 km i 360 metres de desnivell positiu per les muntanyes serverines, pujant i baixant 20 vegades els emblemàtics Puig de Sa Font i Puig de Na Penyal.  El punt de partida i arribada de cada volta seria la plaça de Sant Joan i el circuit es realitzaria cada volta en un sentit contrari. En total, una distància aproximada de 150 km i 7200 m de desnivell positiu, i per fer-ho encara més emocionant, ho intentaria fer amb un màxim de 24 hores.

 

 

EL PROJECTE

 

Diuen que el més difícil d’una cursa, un cop t'has decidit a participar-hi, és arribar a la línia de sortida. Quan has fet la inscripció, comença un llarg i meravellós camí. Entrenaments, dubtes, contratemps, regularitat, etc. es tracta de signar un compromís amb un mateix i, molts cops, sortir de la teva zona de confort i, personalment crec, que quan més hi surts, amb més intensitat vius la vida.

 

De fet, començar a donar forma al repte solidari que em vaig plantejar, va ser l'inici d'un camí en què moltes vegades vaig estar fora de la meva zona de confort: entrevistes als mitjans de comunicació per donar visibilitat al repte, visitar els negocis i les empreses per a explicar-los el projecte i demanar-los un donatiu solidari, parlar en públic al teatre durant la presentació oficial del repte, etc. I com passa molt sovint durant una prova d’ultrafons, totes aquestes actuacions i situacions, que en un primer moment em resultaren incòmodes, m’han fet conèixer-me millor a mi mateix i inconscientment m’ han enriquit, enfortit i m’han fet créixer enfront de moltes situacions de la vida.

 

A mesura que s'acostava el dia del repte els nervis i la il·lusió anaven en augment. Cada cop estava més convençut que tot allò havia estat una bona idea i cada dia que restava de l'inici em sentia segur i millor amb jo mateix.

 

Durant els últims entrenaments, mentre corria en silenci per les muntanyes que em veurien passar tantes vegades, solia visualitzar l'arribada a meta i no podia evitar deixar caure qualque llàgrima d’emoció continguda, incertesa i nervis. És increïble com la ment, en un estat de pau i serenitat, et pot transmetre sensacions i emocions d'una manera tan real. Però també és increïble la fragilitat de la ment, i com el simple fet d’un excés de la proteïna Beta-Amiloide pugui acabar amb els records de tota una vida, truncant la teva vida i la dels teus estimats.

 

LA MALALTIA

 

L'Alzheimer. Cada dia es diagnostiquen milers de casos nous. Estam davant d’una malaltia d’efectes devastadors i, de moment, sense cura. L’absència de tractaments efectius i l’augment de l’esperança de vida convertiran aquesta malaltia en l’epidèmia del nostre segle.

 

Segons la fundació Pasqual Maragall, el 54% de les persones té una relació directa o indirecta amb la malaltia. Familiars, amics, veïns, companys de feina i nosaltres mateixos estem exposats a patir Alzheimer.

 

Suposo que la meva relació indirecta amb la malaltia fou el que em va fer decidir que la recaptació solidària del repte seria íntegrament per a la fundació Pasqual Maragall -la qual es dedica a la investigació i recerca de l'Alzheimer-, i no per una altra de les malalties que malauradament existeixen avui en dia. El que és ben segur, és que tot això ha servit per posar l’Alzheimer en el punt de mira de la societat i hem aconseguit recaptar una quantitat de doblers que aniran destinats a la investigació de la malaltia.

 

LA CARRERA

KM 0 A KM 53

 

És divendres 4 de desembre de 2020, el dia s'ha despertat de color gris i ventós, fa fred de neu i a estones cau una pluja fina que sols banya enterra, podria ser que els cims més alts de la Serra de Tramuntana estiguin tenyits de blanc.

 

Sembla un divendres qualsevol. Asseguts a taula, la meva petita gran família i jo berenam, però a diferència d'un divendres qualsevol, avui és diferent. La conversa principal gira entorn del temps que fa i entre nosaltres es respira una barreja de nervis, il·lusió i impaciència. Tots tres, cadascú a la seva manera, viu les hores prèvies al començament del repte d'un mode especial. Ens queda un llarg dematí d'espera, de mirar per la finestra a veure com evoluciona el clima, de mirar el rellotge desitjant que siguin les 4 de la tarda.

 

Com si d’un ritual supersticiós es tractàs, abans de començar una prova d'ultrafons sempre faig el mateix: em dutxo i penso amb tot el que m'espera. Sé que no serà fàcil, que hi haurà moments bons i d'altres més dolents, però sempre, dins el meu subconscient, hi ha la certesa que ho aconseguiré, amb la seguretat que em proporciona pensar que he entrenat de valent i que estic preparat per dur-la endavant. Em vesteixo i amb decisió em ferm els cordons de les sabates. Ha arribat el moment que tant esperava, el més difícil ja ho he aconseguit, som a la línia de sortida.

 

És curiós com en qüestió de segons, així quan comences a córrer, desapareixen tots els nervis i dubtes que t'han acompanyat, sobretot les darreres hores prèvies a la sortida. Ara em sento relaxat i entusiasmat al mateix temps i és en aquest moment quan s'ha de fer un exercici d'autocontrol, que no és gens fàcil, per no deixar endur-se’n per l'eufòria del moment, ja que cal controlar el ritme de carrera. En una prova d'aquestes característiques és molt important no deixar res a l'atzar, ja que durant el recorregut de ben segur que sorgiran imprevistos que s’hauran d'anar resolent de la millor manera, d'això dependrà el resultat final.

 

Per endavant queden uns 150 km, més de 7200 m de desnivell positiu acumulat i, aproximadament, 25 hores. No és la primera vegada que m’ enfronto a un repte d'aquestes dimensions; al llarg dels darrers 4 anys he participat a algunes proves d'ultra distància de característiques similars, però aquest cop és diferent perquè el que m’envolta és diferent: aquesta vegada no només corro per a mi, també ho faig per un motiu i, aquesta vegada, la carrera la faig a casa, envoltat de la meva gent, i això em dona força i coratge, però al mateix temps em causa una pressió afegida. Aleatòriament, dins la meva ment m’envaeix un pensament que demana si seré capaç; el temor d'abandonar ressona de cop i volta dins jo i per mil·lèsimes de segons dubto. Els ànims de la gent del poble cada vegada que pas per la plaça fan que els fantasmes dels mals presagis desapareixin i tot torni a fluir.

 

Les dues primeres voltes passen ràpidament i sense adonar-me'n la nit ha guanyat terreny al dia i la foscor del moment em recorda que és hora d’encendre el frontal. M’acomiado dels primers acompanyants amb la mateixa il·lusió que saludo als nous. Durant tot el repte aquest protocol improvisat serà part del joc. Ha estat de gran ajuda poder anar sempre acompanyat de coneguts, companys i amics amb els quals he compartit més d'una batalla per les muntanyes. Amb tots ells, els temes de conversa han estat del més variats; amb alguns no he aturat de xerrar durant tota la volta, amb altres, a causa de l'esgotament del moment, m'he dedicat a escoltar-los, però de ben cert que a tots ells els he dedicat una rialla sincera plena d’agraïment i d'il·lusió. Una il·lusió semblant a la què un té quan comença un viatge, ple d’expectatives i ànsia d'aventura, amb la ment oberta a allò desconegut i amb decisió i respecte al mateix temps. Volta a volta gaudeixo de cada moment, el clima és agradable, ni fred ni calor. Em sento fort amb ganes de muntanya, de devorar quilòmetres.

Les campanes de l'església de la plaça toquen les deu del vespre i des de dalt de Na Penyal es poden escoltar clarament. El silenci envaeix la muntanya, només truncat, en ocasions, pel renou de qualque cotxe que es sent molt llunyà. La banda sonora gira al voltant de les respiracions i trepitjades del meu company i jo mateix, juntament amb una agradable conversa. És la setena i última volta de la jornada, el dolor muscular no fa gaire que ja ha fet acte de presència i per experiència, sé que serà el meu company inseparable durant tot el que queda de repte. A causa de la situació actual de la pandèmia del ditxós coronavirus i el toc de queda que s’ha imposat, a mitja nit he d'aturar de córrer fins a les 6 del dematí. Amb 53 km i uns 3000 m de desnivell positiu acumulat, m’acomiado dels voluntaris que queden a la plaça i marxo cap a casa, satisfet i amb la incertesa de com reaccionarà el meu cos enfront d'aquesta aturada per causa major.

 

En arribar a casa l'estima i escalfor de la família en reconforta. Em dutxo, l'aigua calenta em produeix un calfred que recórrer tot el meu cos, pell de gallina. El dolor de les cames em fan tornar a la realitat, dubto si podré dormir algunes hores i descansar una mica. Els fantasmes que tot ultrafondista coneix bé apareixen per moments. La veu de la meva parella quan em demana què vull per a sopar fan que s'esvaeixin de cop. Truita amb pa amb oli.

 

 

KM 53 A KM 153: Matinam per somiar!

 

El renou ensordidor d'un tro dona pas a una pluja intensa i em desperta d'un so curt, però profund. Són les cinc del dematí de dissabte 5 de desembre, gairebé no he dormit més de tres hores seguides. Ahir, després d'un sopar escàs perquè el meu estómac estava tancat i no tenia gana, i d'estar una estona al sofà amb les cames enlaire per intentar agilitzar el reg sanguini i tenir una major recuperació, em vaig ficar al llit passades la una de la matinada. Mentre intentava dormir, els meus pensaments sense control anaven i venien, els missatges d'ànim que omplien el meu whatsapp i que havia llegit just abans allargat al sofà, m'encoratgen per l'endemà. I a poc a poc i sense adonar-me'n, vaig quedar adormit.

 

Quan em vaig incorporar, les cames em recordaven que no feia gaire que corria per les muntanyes de Son Servera. Mentre berenava no podia evitar mirar per la finestra i veure aquella pluja tan intensa que cessava per instants, per retornar amb més força al cap d'uns minuts. Em tranquil·litzava pensar que si plovia amb aquella força, no ho podria fer durant molt de temps. Aquella pluja fou el primer imprevist del dia. La rigidesa i el dolor muscular de les meves cames eren d'esperar i formaven part del guió. I així com em va recomanar el meu amic i entrenador, sense donar temps a la meva ment a pensar en res, com un autòmat, em vaig vestir i preparar per un llarg i emotiu dia de muntanya, solidaritat, sacrifici i amistat. 100 km i uns 5000 metres de desnivell positiu acumulat em distanciaven de complir un somni, un objectiu personal, un repte solidari per un futur sense Alzheimer.

 

Faltaven quinze minuts per les sis del dematí quan vaig arribar a la plaça. De seguida alguns voluntaris i els meus primers acompanyants del dia arribaven a compta gotes, un d'ells, al qui personalment considero que ha estat la meitat de l'ànima d'aquesta curolla solidària, s'havia proposat acompanyar-me durant 10 voltes. Una amistat que s'ha acabat de forjar gràcies a la muntanya i a aquest esdeveniment, una grata sorpresa, del qui he après molt, i que m'ha demostrat que encara queden persones amb valors i amb ferms ideals, persones com els nostres padrins, pels quals la paraula i el compromís tenien molt més valor que qualsevol  paper firmat. Gràcies!

 

Amb una pluja fina i un fred d’hivern començàvem a córrer la primera de les tretze pujades que restaven al puig de Sa Font, el cim més emblemàtic del poble i el punt més alt del recorregut amb una altura de 273 metres, una pujada curta però intensa, amb una primera part que transcorre per l’asfalt del carrer Doctor Servera, que uneix la plaça amb la muntanya donant pas a un empedrat on la pendent cada vegada és més pronunciada fins a arribar a una bifurcació de camins, on hi ha l’opció d’anar fins una antiga font on ja no raja l’aigua, “Sa Fonteta”, o bé agafar el camí directe al cim. Aquest últim tram és el més tècnic i empinat de tota la pujada. A escassos metres d’arribar a dalt de tot, l’escalfor que emana de la cova “calenta” em recorda a l’escalfor que la gent em dóna cada cop que pas per el punt d’avituallament, m’animo i somric. La baixada es fa pel mateix lloc, és molt tècnica i la roca banyada i el fang que hi ha acumulat a causa de la pluja fan que encara es compliqui més i augmenti el perill d’una caiguda que podria arruïnar-ho tot, per la qual cosa baix amb  molta cura i determinació.

 

Durant les dues primeres voltes, la musculatura del meu tren inferior es ressent, costa entrar en calor, el dolor muscular apareix amb més força, de fet mai ha desaparegut del tot durant la nit, i la rigidesa es va esvaint a mesura que el meu cos agafa temperatura. Les hores passen aviat entre converses d’allò més variat, rialles i bromes entre els meus acompanyants i jo.

 

Cada cop que arribem a la plaça som rebuts amb aplaudiments i crits d'ànims, els nins i nines del poble ens acompanyen els darrers metres fins a arribar al punt d'avituallament corrent al nostre costat, entre ells, en ocasions, la meva filla Marta. Quina sensació més meravellosa veure en la seva mirada, una mescla de nervis, estima i admiració, tot una recompensa a l'esforç del moment, un moment únic i màgic entre pare i filla difícil de descriure i que el destí ha volgut que succeeixi, un record que el meu cor mai oblidarà. Com tampoc oblidaré els moments de passar per davant el portal de casa i retrobar-me amb la meva parella i altres familiars que m'esperaven amb ànsia per a saber de jo, i omplir-me de força i valor per a seguir endavant. Durant tot l'esdeveniment i sense haver-ho previst, vaig viure situacions impagables i molt emotives que perduraran en el record i que són el millor premi al qual un pot aspirar.

 

Però no tot va ser de color rosa i el governador central del meu cervell feia la seva feina i s'esforçava en enviar-me missatges negatius i de rendició, amb l'esperança que en qualque moment de debilitat -dels que de ben segur apareixen durant una cursa d'ultradistància- , optés per abandonar i llançàs la tovallola. Durant les hores centrals del dia, la lluita interna que es lliurava dins jo s'accentuava per moments i mentre intentava fugir dels pensaments negatius que em deien que no ho aconseguiria, que ja bastava, que era hora d'aturar de córrer, els quilòmetres anaven minvant i cada cop estava més a prop d’aconseguir-lo.

 

 Quan falten sis voltes pel final, decideixo fer l'única aturada del dia per asseure'm uns minuts i agafar forces. Junt amb el meu company que havia decidit fer-me costat durant deu voltes, dinam d'un bon plat d'ensalada de pasta que la meva estimada havia preparat amb molt d'amor, un cafè i un tros de coca de dàtils i nous. Ens relaxam uns escassos, però profitosos deu minuts, comentam les nostres sensacions i estat d'ànim i ensumam que l'èxit de superar-lo està cada cop més a prop. Just queden sis voltes. Anam per feina!

 

 

LA SETZENA VOLTA

 

La setzena volta del repte també va ser molt especial, perquè entre els acompanyats n'hi havia un que fa més de vint anys que recorrem junts la cursa d'ultrafons més important i de la qual tots hi participam: la cursa de la vida. La meva parella sentimental, na Cristina, no feia massa  temps que havia retornat a córrer d'una manera més regular, i només feia tres mesos que ho practicava per muntanya, quan va decidir que volia intentar acompanyar-me una volta, juntament amb la seva germana.  Va ser el seu propi repte i he de dir que es va implicar de valent per aconseguir-ho. Durant les setmanes prèvies al repte, em sorprenia gratament i m'encantava veure-la  tan motivada i il·lusionada. Crec que els dos ho hem viscut amb molta intensitat i que ens ha aportat moltes coses positives tant personals i de parella. Vàrem compartir i seguim compartint quilòmetres per la muntanya, vivències i sensacions perdudes o retrobades, cadascú aprèn de l'altre i tot això també forma part del premi. La setzena volta, fou tot un èxit i na Cristina i la seva germana van aconseguir superar el seu repte personal amb fermesa, demostrant que tot esforç té la seva recompensa. Les cares de felicitat que els vaig veure i l'orgull que em feren sentir, no van fer més que encoratjar-me i donar-me ales per afrontar els darrers trenta quilòmetres.

 

TORNA LA FOSCOR DE LA NIT

 

El dia començava a donar pas a la nit i tornar a veure la llum dels frontals em recordava que el final del repte era a prop. Durant aquestes darreres voltes, la foscor era il·luminada per la companyia d'un grupet de corredors especials; la majoria d'ells han viscut, en més d'una ocasió, aquestes sensacions úniques i difícils d'explicar que es senten durant una prova d'ultrafons, uns acompanyants que parlaven el mateix idioma i que de ben segur que tenien una idea molt encertada de com em trobava en aquells moments, els Krupikets.

 

El final de la dessetena volta també fou molt especial, en Morey, el meu acompanyant durant gran part del dia i mitja ànima d'aquesta preciosa aventura, va aconseguir superar el seu propi repte amb fermesa: sumar deu voltes, un total de 77 km i 4000 metres de desnivell positiu acumulat, tot una fita! Des del dia que em va dir que ho volia intentar, ell ja sap que vaig tenir molt clar que ho faria. Enhorabona!

 

La nit va seguir endavant i a falta de només dues voltes arribàvem novament al punt d'avituallament de la plaça. La calidesa de la gent, amb els seus ànims i les mirades còmplices amb els meus familiars eclipsaven la fredor de la nit i m'omplien de força: Va Jaume, dues voltes i ja ho tens, ja està, no amollis, això ja s'acaba.

Jo mateix també m’animava i em deia: ho aconseguiré! Menjo qualque cosa i partim.

 

Després de 135 quilòmetres les meves cames i músculs em suplicaven que m'aturàs, que ja era suficient. Mentre la meva ment s'esforçava per crear pensaments positius que em donessin el coratge i energia suficient per seguir endavant. Just començar la penúltima volta, en sortir de la plaça i posar-me a córrer, un dolor agut en forma de punxada apareixia dins la part externa del genoll dret, un pànic absolut va entrar dins jo i la incertesa s'apoderava per un instant de tots els meus pensaments, però la il·lusió bolcada amb aquest projecte, l'obstinació i una bona untada de pomada van bastar per poder superar el darrer entrebanc que va sorgir durant tot aquest llarg camí i seguírem amb determinació cap allò que seria la darrera pujada per la cara sud de Na Penyal.

 

Mentre escric aquestes línies un somriure es dibuixa a la meva cara, mai oblidaré trobar en Joan Morey i la seva parella a baix de Na Penyal, amb un pot de Reflex amb la mà i  la porta del maleter del cotxe obert amb la cançó No tengo miedo del grup punk dels ‘90 El último ke zierre sonant a tot volum, donant-me ànims com un boig amb l'única intenció d'untar-me el genoll amb aquell esprai miraculós i encoratjar-me a no amollar. Un dia quan preparàvem el repte li vaig comentar que aquesta cançó era la que volia sentir quan arribés a la meta. Un gest improvisat, impredictible i inoblidable.

 

LA DARRERA VOLTA

 

I així, a ritme de punk-rock entre aplaudiments i gestos d'estima, arribava a la plaça per encarar la darrera volta. L'avituallament va ser molt ràpid perquè havia decidit no aturar-me per por que el genoll es refredàs i retornàs el dolor. Un glop d'aigua i cap al Puig de sa Font. Era la pujada número vint, la tretzena del dia, però la més especial de totes, un còctel d'emocions i imatges dels dos dies que durà el repte em passaren pel cap i amb un obrir i tancar d'ulls ja érem a dalt: "Ara sí, ja ho tenc, ho he aconseguit, un darrer esforç però costi el que costi ja no m'aturo per a res…"

 

Un torrent de pensaments motivadors m'omplen el cap i l'ànima, em sento fort, invencible i posam la directe cap a Na Penyal. Mentre pujàjam cap al darrer cim del repte, miro el meu rellotge GPS, marcava 149,3 Km quan de sobte la bateria s'esgota i s'apaga. En aquells instants les campanes de l'església toquen les 23:00 hores.

 

"Si et queda cap cartutxo és ara, pensa que ja arribes i després podràs descansar"

 

Les paraules d'un dels meus companys, amb qui ja fa uns anys vaig tenir la sort de viure la meva primera cursa d'ultrafons de més de 100 km, van causar efecte i les forces que l'instint de supervivència ens reserva com a vestigi heretat dels nostres antecessors també i, de sobte, van aparèixer sabent que ja no hi havia cap perill i em vaig posar a córrer com si acabàs de començar. Tenia ben clar que ja no aturaria fins arribar a la tan desitjada meta.

 

 

LA META

 

Diuen que durant els entrenaments i mentre transcorre una prova d'ultrafons és recomanable fer l'exercici de visualitzar l'entrada a meta. Jo ho vaig fer, però és ben cert que ni en la millor versió de les milers de vegades que ho vaig imaginar, fou així com va succeir. Són moltes les sensacions que et passen pel cap amb tan poc temps, indescriptibles. L'entrada a meta que vaig rebre de la gent del poble, companys, voluntaris i familiars junt amb la gran visibilitat que vàrem aconseguir donar a la malaltia de l’Alzheimer i els 6.681 € recaptats van ser el millor premi que podia rebre. Em varen fer sentir com un esportista d'elit i en aquesta ocasió la realitat va superar la ficció.

 

GRÀCIES, SOU COLLONUTS!

 

L'any 2020 serà recordat per una maleïda pandèmia que ha fet que les paraules incertesa i improvisació agafin un protagonisme ben merescut. Però per a mi, l'any 2020 serà recordat per un meravellós projecte que ha fet que les paraules amistat, solidaritat, esport, esforç i poble, agafin un protagonisme ben merescut.

 

 

Son Servera, 5 de desembre de 2020